MIRA´M ALS ULLS. No és tan dificil entendre'ns

MIRA´M ALS ULLS. No és tan dificil entendre'ns es del autor Hatibi, Miriam y trata de

«Vull per als meus fills un món que aposti per la convivéncia, la diversitat, la pluralitat i el diáleg, sense que ningú hagi de donar explicacions pels seus cognoms o les seves creences.» Míriam Hatibi a La Vanguardia Qué li passa al món Qué ens passa a nosaltres A partir de la seva própia experiéncia, Míriam Hatibi relata, en primera persona, el descobriment de «ser diferent» i la construcció d'una identitat plural. En un to proper, amb enorme intel·ligéncia i agudesa, desmunta tópics i estereotips sobre la diversitat, i reflexiona sobre els conceptes d'integració, assimilació, toleráncia i  convivéncia. En un moment en qué les identitats han estat sacsejades per una profunda crisi, la crida de l'autora a obrir els ulls i a descobrir a l'altre -i alhora a nosaltres mateixos- és més necessária que mai. Perqué és urgent comenÇar el diáleg que permetrá que tots ens  entenguem. Davant el discurs del racisme i de l'odi, Míriam Hatibi deconstrueix el prejudici que pot arribar a fracturar innecessáriament  la societat i alÇa barreres que són únicament mentals. I Mira'm als ulls constitueix, sobretot, la ferma defensa d'una societat oberta, presidida per l'intercanvi cultural i el respecte, que aposti per la convivéncia. «Tan sols quan saps qui ets i com et defineixes pots comenÇar a construir cap a on vas, a diferenciar el que está bé i el que está malament, el que acceptes i el que rebutges. »Es diu que "som  el mirall en qué ens mirem". Si em miro en el meu mirall, soc Míriam Hatibi, soc de Barcelona, ilerdenca, espanyola, catalana, marroquina i  musulmana. Si em miro en el mirall de molta altra gent, soc Míriam, immigrant de segona generació, com si la condició d'immigrant es pogués heretar. »Els nostres pares van venir a guanyar-se la vida, sense fer soroll. En canvi, els fills d'immigrants som actius i reivindicatius. Sempre he dit que si fos un home blanc tindria molt més temps lliure, perqué no hauria d'estar sempre justificant-me. Peró  també sé que, si no parlo, parlaran per mi, i ja he vist el que passa  quan es parla per mi. Per aixó he decidit prendre la paraula.»